Aquest col·loqui parteix d’un constat i, sobretot, del desconeixement pràcticament total d’aquest en el camp educatiu francès.
Aquest constat és el següent: existeix una xarxa d’escoles en immersió en llengües basca, bretona, catalana, occitana i alsaciana que constitueix des de fa algunes dècades el moviment més innovador en matèria d’aprenentatge plurilingüe i pluricultural. Des de 1996, és estructurada institucionalment en el si de l’Institut superior de llengües de la República francesa, organisme únic a escala europea que reagrupa cinc bilingüismes entorn d’una finalitat comuna: l’ensenyament de les llengües i llurs cultures.
Avui dia assistim, a l’Estat Francès, a una recuperació de l’interès pel «bilingüisme» i pel «plurilingüisme», deguda en gran part a la tasca del Consell d’Europa; nombroses memòries acadèmiques, grans eixos de programes educatius i d’àmbits de recerca ho testimonien i en fan ús. No podem fer altra cosa que alegrar-nos de l’interès per aquesta dimensió educativa tan minoritzada, fins i tot desacreditada, des de fa massa temps a França; mentre, en d’altres cultures educatives de l’OCDE i en tots els continents, ha estat objecte de molta cura tant institucional com científica.
Seria més motiu de joia encara que els moviments reunits en l’ISLRF veiessin finalment reconeguts, com a objectes dignes d’estudi, d’intercanvi i de formació, llurs esforços, llurs experiències, llur preparació i llurs eines pràctiques i teòriques.
Tot i així, aquest entusiasme ha de ser moderat.
Les nocions de bilingüisme i (per tant?) de plurilingüisme no poden reduir-se a l’aprenentatge de diverses llengües, en sessions aïllades, juxtaposades i homeopàtiques en el marc d’uns programes de l’escola primària ja força carregats d’interferències i de recomanacions diverses i sovint contradictòries.
La noció d’immersió ha de ser repensada amb tota seriositat i exigència. Sobre aquesta noció comença a regnar un cert desordre de pensament (nivells d’immersió molt variats i tots etiquetats per igual). D’una manera més greu encara, es constaten certs intents de recuperació del terme i, fins i tot, de tergiversació del seu sentit que només comporten confusió. Ens sembla urgent una clarificació del significat del mot «immersió» en el marc educatiu.
A la pràctica, el segell «immersió» acull graus d’immersió lingüística molt diversos, i de vegades dubtosos. Què es pot dir, per exemple, de la realitat de l’input dels alumnes o dels estudiants? Com cal posicionar-se, per posar un altre exemple, pel que fa a la precocitat de la immersió?
Finalment, es tracta de mirar només la qüestió lingüística i cultural, sense qüestionar el rol de les altres dimensions que fan de la classe un món complex, viu i interdependent? Tant antropològicament com pedagògica, una reducció així pot significar la ruïna de tot projecte educatiu bilingüe per immersió seriós.
No es tracta d’entrar en una lògica perversa consistent a endurir els criteris d’avaluació i de concessió d’un segell sobre aquesta qüestió, sinó de saber de manera seriosa allò que descriu una apel·lació així. És necessari un enfocament multidisciplinar: des de les ciències del llenguatge (psicolingüística, sociolingüística, etnolingüística, second language asquisition, etc.) i des de les ciències de l’educació (didàctica, pedagogia, psicopedagogia, etc.). És a aquest conjunt d’àmbits de treball i recerca que aquest col·loqui obre les seves portes.
Una profunda reflexió pedagògica, lingüística i antropològica s’ha de dur a terme sobre quina és la funció i quina plaça han d’ocupar les llengües que, més enllà d’objecte d’aprenentatge aïllat, han d’accedir al rang de medi lingüístic de comunicació ric així com d’objecte de treball intel·lectual, cognitiu i sensible per part d’alumnes i d’ensenyants, que en són els veritables usuaris.
És amb aquesta voluntat que volem convidar a persones portadores d’una recerca, d’una pràctica o d’una interrogació sobre les qüestions esmentades. Aquest col·loqui té la voluntat d’obrir les comunicacions tant a mestres d’infantil i primària, com a professors de secundària i a investigadors d’àmbit acadèmic.
Malgrat el ventall temàtic sembli ampli, les qüestions són precises perquè són urgents per als nostres establiments i per a l’educació en general. Aquesta consciència sembla no haver progressat a França com ho ha fet en d’altres països, europeus, occidentals, africans, asiàtics i sud-americans. Quins en són els motius, tan institucionals i polítics com culturals o lingüístics?
Aquest qüestionament no ha de ser franco-cèntric, sinó que vol instaurar un diàleg amb les àrees geogràfiques i culturals on aquests interrogants han estat, de temps ençà, portadors de respostes teòriques, pràctiques i polítiques.
Aquesta obertura geogràfica no està renyida amb una certa conjugació en el pla epistemològic. Així, tot i que els pilars essencials de l’ISLRF són d’ordre psicolingüístic i pedagògic, volem obrir les portes d’aquest col·loqui a d’altres dominis de les ciències del llenguatge (sociolingüística, etnolingüística, etc.), de les ciències de l’educació, així com de les ciències humanes en general, antropologia, sociologia o psicologia del desenvolupament i del coneixement.
En aquest àmbit, seria possible repensar, també, el concepte de «nació». Tal com han comprès, per exemple, diversos països sud-americans pel que fa a la reivindicació de les llengües indígenes, allò que defineix una nació és una llengua. Parlar de «llengua regional», en el millor dels casos, es veu com una facilitat de llenguatge, i potser de pensament. Aquesta dimensió internacional és, de fet, l’escala a la qual han treballat les classes i els moviments educatius reunits en l’ISLRF: no hi ha bilingüisme si aquest no és obert al multilingüisme, no hi ha transmissió cultural si aquesta no és oberta a d’altres paisatges i a d’altres cultures.
Finalment, no és només en el pla dels continguts de coneixement científic o d’adquisició que volem generar els debats, sinó també en el dels mètodes.
Mètodes pedagògics i d’aprenentatge a les escoles, evidentment, però també mètodes de recerca i d’establiment de saber científic tenint el quotidià de les nostres classes per «objecte»: en quines condicions, amb quina ètica pel que fa a l’investigador i el terreny de recerca i amb quines distincions entre un investigador, un docent (i un alumne…?). Des de l’educació infantil fins a la universitat, què és un objecte de recerca, qui cerca saber què, qui cerca articular un llenguatge i un discurs?
De manera més precisa, diferents epistemologies poden creuar-se i, de vegades, entrar en una relació de divergència, de complementarietat, fins i tot de conflicte: òptica positivista o no, òptica quantitativa o qualitativa, estadística o clínica, etc. És en aquest àmbit on neixen les relacions de força. Aquestes relacions han d’esdevenir una font de vida real dins del camp educatiu i no pas una lluita de poder simbòlic o acadèmic. És també a això que aquest col·loqui vol contribuir.
Aquesta obertura pot arribar a sorprendre qui no coneix bé la realitat, teòrica i pràctica, dels espais educatius i culturals que s’agrupen en l’ISLRF. Els postulats i reivindicacions de l’ISLRF també poden ser objecte d’un qüestionament argumentat. Les seves línies de tensió, fins i tot de polèmica, s’han de poder esmentar, assumir, rellegir en la seva globalitat.
Per tots aquests motius, aquest col·loqui s’estructurarà en dos tipus d’intervencions.
D’una banda, es tracta de donar la paraula als docents, en particular a l’estol d’ensenyants que han produït memòries de recerca en el marc dels quatre fructuosos anys del Màster Meef-EBI (Métiers de l’éducation, de l’enseignement et de la formation — parcours Enseignement bilingue immersif), codirigit per l’Icress de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia i l’ISLRF. Una producció així testimonia una riquesa pràctica i la seva materialització en un discurs acadèmic que ara cal difondre, obrir a d’altres mirades, a d’altres anàlisis. Un camp d’una amplitud sovint insospitada ha estat desxifrat, modelitzat, establert, interpretat, teoritzat: quines són les perspectives, els límits i les fertilitats d’un patrimoni com aquest?
D’una altra banda, es tracta de poder comptar, més que mai, amb les mirades, lectures, interpretacions i anàlisis provinents dels més variats horitzons, els més aliens a les nostres aules: investigadors, especialistes d’altres dominis, etc. És a partir d’aquesta multiplicitat de punts de vista, sempre fèrtil, que la reflexió teòrica i pràctica serà rellançada permanentment.
Finalment, i sobretot, aquesta obertura i aquest encreuament de mirades ha de ser reivindicada també internament a l’ISLRF. Creiem cabdal la confirmació de lligams entre les diferents escoles de la nostra xarxa i afavorir amb aquesta intenció les mirades creuades entre les nostres àrees lingüístiques. Un treball de comparació així serà certament «fertilitzant». D’aquesta manera, obrim un taller consagrat a «la plaça de les altres llengües a les nostres escoles»: altres llengües en la nostra xarxa, però també més enllà. Com intervenen aquestes llengües? Quina és llur plaça?
D’aquesta manera, l’horitzó del col·loqui, múltiple i interdisciplinari, també pot aportar una reflexió de fons, que concerneixi la filosofia i la pràctica de la formació de mestres, inicial i contínua, de la qual en sabem les actuals mancances pel que fa el bilingüisme per immersió.
6è Col·loqui ISLRF 